HAYEDOS MUDOS
Nidos de silencio
entre las ramas desnudas
que el viento mece...
Entre velos de niebla,
el hayedo viste
su desnudo invernal,
como un esquema
en blanco i negro,
donde se adivina el esplendor
de una obra de arte.
Una obra de arte
que firmará el abril!
ROBLEDAL CREPUSCULAR
Un frio encendido...
Se pincelan los púrpuras
por el desnudo desolado
de un bosque de robles.
Llamas de hielo
en la tarde de invierno.
|
PAISATGE D’HIVERN
Nius de silenci
entre les branques nues que el vent bressola...
Entre vels de boirina,
la fageda vesteix
la nuesa hivernal,
com un esquema,
en blanc i negre,
on s’endevina l’esplendor
d’una obra d’art.
Una obra d’art
que signarà l’abril!
FOC DE POSTA
Un fred encès...
Es pinzellen els porpres
per la nuesa desolada
d’un bosc de roures.
Flames de gebre
en la tarda d’hivern...
|
Mostrando entradas con la etiqueta Paisajes. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Paisajes. Mostrar todas las entradas
jueves, 20 de diciembre de 2012
Paisajes de invierno. Bosques desnudos
sábado, 18 de febrero de 2012
Las Bardenas
LAS BARDENAS Lugar peculiar de Navarra Qué artista ha esculpido tu paisaje? Me he visto como dentro de un sueño forjado de fantasía. Latigazos de viento esgrafían la tierra y lamidos de lluvia afloran secretos... I un tramado de rojos dibujan tu todo: tus colores, tu magia! | “LAS BARDENAS” Indret peculiar de Navarra Quin artista ha esculpit el teu paisatge? M’he vist com dins un somni forjat de fantasia. Fuetejades de vent esgrafien la terra, i llepades de pluja mostren secrets... I un tramat de vermells fan el tot que et dibuixen: els teus colors, la teva màgia! |
viernes, 20 de enero de 2012
EN EL UMBRAL DE LA NADA
EN EL UMBRAL DE LA NADA Lloro el paisaje Borrados los verdes, callado el arroyo... Bajo un mar de cemento, duerme mi infancia... Inclemente, la codicia devora la belleza. Insensible progreso que avanza restando... Respiro el aire triste, huérfano de aromas, mientras me alejo bajo un cielo sin pájaros... En el umbral de la nada, solo el recuerdo. | AL LLINDAR DEL NO-RES Ploro el paisatge que els meus ulls no retroben. Esborrat el seu verd, callat el rierol... Sota un mar de ciment, resta closa la infància. Despietada, la cobdícia devora la bellesa. Insensible progrés que avança enrere... Respiro l’aire trist, orfe d’aromes, mentre m’allunyo sota un blau sense ocells... Al llindar del no-res, només resta el record. |
Suscribirse a:
Entradas (Atom)

